L´ÀNGEL

 

L´ÀNGEL

  La penya es vessa

sobre l´oceà calm

a l’aguait del fossat

a on l´àngel, agenollat,

demana perdó.

 

El penya-segat, generós,

se’l guaita i l´escolta,

però està mes interessat

amb agermanar-se amb l´alçada,

fent-se cinglera, cim,

serralada i gelera.

 

El gel l´acollí complagut,

i en un llit de falgueres

hi jagueren plegats.

 

L´ant, veient-ho, bramà,

sota l’aixopluc del bedoll gegant

a on l´herba és més fresca i humida.

 

Els rens pujaren de la vall fosca,

per gaudir d´aquest amor naixent.

 

El Sol els donà llum i calor,

mentre el riu els cantà una cançó.

 

Després de jeure,

la boira els tapà amb amor.

 

El talp es mirà encuriosit

l’àngel plorant,

i se l´hi apropà

per veure’l millor.

 

¿Per què vesses llàgrimes de dolor

en un jorn tan joiós?;

perquè mentre era poderós,

contestà l’àngel entristit,

només veia la creu i el dolor,

ordenant la serietat

i prohibint la alegria,

i mira a on m´han portat

aquest manaments;

mira’m en aquest fondal,

lluny de l´abast del Sol i els estels,

sol i abandonat.

 

¡ Pobre àngel!, pensà el talp,

no sap que el nou ser ja es gestat;

que el Sol i l´aigua l´han apadrinat

i l´ant i els rens l’estan acaronant.

 

Un nou temps neix

per retornar-nos l’alegria

que ens vares prendre

i portar-te a tu,

a la foscor a la que pertanys.

 

El penya-segat mirà la gelera

que encongí amorosida

per el Sol naixent;

un nou bri d´herba nasqué,

i la fosca rigué.