LA MENT LLAMBREGA

 

LA MENT  LLAMBREGA

 

La ment llambrega

esqueixada pel dolor

de l’absència.

 

Desitja, i és aquest desig

el que la perd.

 

Però digue’m tu

¿com omplir la buidor de buit?.

 

Ensenya’m el camí

de sentir sense sentits,

de veure-hi, però sense ulls.

 

¿Com agenollar-me davant teu,

si fins els genolls son tu?.

 

Em deixo i no gaudeixes,

em prenc i em perdo.

 

¿A on doncs haure de vessar

el meu darrer alè?

 

Damunt la foragitada hora

que anomena la darrera paraula,

aquella que en el teu nom, mata.